Vladivostok - Natàlia Sibat

Vladivostok

Vladivostok són poemes dits pels dits de la Maria Cabrera i musicats de cap a peus passant pel cor de la Irene Fontdevila.

Vladivostok és la ciutat on mor el transsiberià, després de creuar l’espinada freda de Rússia. I és, també, el nom d’aquest projecte poeticomusical d’Irene Fontdevila i Maria Cabrera: composicions musicals inspirades en els versos de La matinada clara (Accent editorial, 2009) i La ciutat cansada (Proa, 2017), i creades per acompanyar-ne el recitat.

Música incidental per a piano, amb unes bases electròniques mínimes que es posen al servei de la veu nua dels versos per realçar-los o contradir-los. Un resultat auditiu sobri però emocionat, sentit però serè: que la poesia realci la música, que la música bressoli la poesia.

Sovint les acompanyen el grup de cançó punk vàlius.

Discs

Flors que hi foren (2020)

Concerts

Concerts

15 gener / Heliogàbal / Barcelona

01 febrer / Festival de poesia / Casa Cultura / Girona

18 maig / Nit dels Museus / Espai Subirachs / Barcelona

04 juliol / Preestrena «Flors que hi foren» amb VÀLIUS / Festival Poesia i + / Canet de Mar

11 desembre / Premis Ramon Barnils / Born CCM / Barcelona

Vladivostok per joan josep camacho grau

(Flors que hi foren és un disc de poemes. Vam demanar al poeta joan josep camacho grau què en pensava. I, esclar, en va fer un poema.)

_AMB_SENS_BITLLET_ DE_TORNADA_

El vagó de la nit sempre estava obert. Al defora, hi intuíem –a través de la cortina de vellut i el vidre glaçat– un paisatge de neu perpètua. Era el decorat perfecte per reviure el nostre amor de mil anys. El transsiberià s’afanyava. Empenyia el temps. El camí de ferro ens feia levitar. T’hagués volgut arrancar la cuirassa troiana però tenia por de la teva nuesa maleïda. De la duresa dels teus versos elèctrics. De la follia que ens havia amarat en una altra vida. Del teu cant de fetillera que m’emplenava el cor. Com palpitava! Com vessava! Llavors, el teu rostre –de biaix, brillant obscur sota el pàmpol d’una bombeta intermitent– s’encenia gèlid com una foguera d’obsessions: histèria col·lectiva, història repetida, la paüra inacabable de la gota que t’havia tornat boja, com el bombardeig d’una pluja tropical o d’una aixeta espatllada…

Crèiem que, si arribàvem a París –la ciutat lumínica–, podríem tocar de peus a terra. Arreglar-nos. Entendre’ns. Però el cel ens ha cridat. La foscor hi ha niat. La nit, al vagó, tancada. Tu eres l’única que tenia el bitllet de tornada. La teva idea era abandonar-me. Als afores. Com un gos. I fer-te forta. Tenir el control de l’alfabet primigeni. La màgia del dir. Ser la flor inversa de càntic nuclear. I així, et vaig veure créixer. En directe. D’arrel fonda. De pètals tristos. De veu intensa. T’escoltava amb tots els sentits. Com t’esfullaves intrèpida. Salvatge. Amorosa. L’amazona furienta. De flama revolucionària. Amb l’acompanyament dels tambors de la tribu de Detroit. De Sabadell. De Vladivostok.

Al defora, la ralitat es desfeia. La neu s’arremolinava. La fred tocava el finestral amb dits menuts. A dins, emperò, tot cremava. Cremàvem. I, sense avisar, te’n vas anar a dormir. Al vagó de la mort. L’altra vida. I em vaig quedar sol. Ingerint un got d’absenta rere un altre. Xuclant el fum dolç d’una cigarreta rere una altra. Amb el cap omplert. Amb les teves cançons. D’angoixa i deliri. Quina tendresa! Em notava tou. A punt. De plorar. De riure. Els rails melòdics em conduïen a la llum. Eterna. Amb tu.

26·11·20 viadukte