vàlius

Formats en un concert de Les Aus, al començament eren tres, però de seguida van convertir-se en un duo de guitarra i bateria. Beuen del punk més nerviós (Desperate Bicycles, The Fall) i del folk més descarnat (Pau Riba, Raimon) i insisteixen en l’ètica del “fes-t’ho tu mateix”. Des de 2010, passegen pels escenaris una aposta musical austera, de mínims, procurant que no passi mai més d’un any sense treure material nou, manegant-s’ho per combinar el dia a dia amb una activitat creativa que, no per ser orgullosament amateur, els treu menys hores de son. No saben gaire per què ho fan, però de moment no s’han plantejat seriosament deixar-ho de fer.

De moment el seu periple ha produït un total de tres EPs (Rierols, 2012; Mercè, 2016; Amor, 2017) i tres LPs (Escola, 2013; Fam, 2014; Mesura, 2017), a més d’infinitat de concerts per tot Catalunya i, ocasionalment, més enllà. En ocasions col·laboren amb la Carlota Serrahima (El Pèsol Feréstec) i des de fa anys, es lloguen també com a banda de karaoke per a festes majors, casaments i comunions.

vàlius són el duet de cançó punk format pel Gerard Segura (guitarra i veu) i el Pol Serrahima (bateria i veu).

vàlius per Maria Cabrera

La paraula que es diu finestra

Maria Cabrera

Sempre he pensat que l’art és només una manera de dir les coses que ja hi són. Que ja hi eren però que no les vèiem, com quan anant pel bosc descobrim de cop un corriol antic dissimulat entre falgueres. Un moment de porositat feliç en la percepció, una porteta que s’obre entre el dedins i el defora perquè el riu poruc del jo s’aboqui a les aigües barrejades del món. Una pura evidència. Per això m’interessa tant el programa de vàlius: un pla traçat, tenaç i tossut i musculat per treure enfora el que és palmari i fer-ho lluir com qui llueix un ram. Per polir la consuetud i fer-la notòria, per desentranyar-ne els mecanismes i fer-los estranys i fer-los brillar. Dic mecanismes: vull dir, a Senyal, els ressorts íntims que ens han educat el caminar. L’instint sentimental: el múscul que es dispara, pura fibra i pura sang, quan travessem carrers, camins i places sentint el que sentim, sentint com ho sentim. I, això, els vàlius ho saben dir i ho saben tocar: saben dir-te que ara notes això que notes, que ara veus just això que veus, que aquesta paraula es diu paraula i que, aquelles d’allà, finestra, axioma i bar. I que, té: ¿vols un mirall?, te’n darem un perquè ens escoltis, te’n darem un i ens sentiràs tocar.

He dit, més amunt, que m’interessa el programa de vàlius: i això toca un tema que se’m fa intangible i que és el de la intel·ligència en l’art. Però és que Senyal m’ho sembla, un art intel·ligent: una arada que es clava, pensada i exacta, al punt precís que vol llaurar. O una fletxa que apunta, pintada de groc sobre el gris d’una roca, un sentit possible del sentir, un camí que potser ara se’ns acosta, trotant a bona marxa, i que ara potser ens passarà per sobre i ens caminarà.

Barcelona, març i 2019