Súper Gegant

¿Cançons entre soroll o soroll entre cançons? Súper Gegant són cançons directes i contundents. Melodies pop embolcallades per hammonds, sintetitzadors i sobretot guitarres. En el seu repertori s’hi poden entreveure les influències de grups com The Velvet Underground o The Jesus and Mary Chain.

Part de la història que Súper Gegant explicaven a les entrevistes del seu primer disc era la d’un grup que havia tocat molts pals i jugat amb molts colors al local d’assaig, Un treball que un disc tan afilat i boirós com el ‘Camina i Oblida’ no permetia veure del tot. El segon disc de la banda obre part d’aquest ventall d’influències que sempre han conviscut amb el grup.

Súper Gegant és l’univers de guitarres, distorsions, reverbs, ecos i delays del Claudi Herreros, el Miquel Bernis i el Marcel Mercadé.

"Una casa als aiguamolls" per Blanca Nuño

Sembla que la paraula bellesa en la koiné grega provenia de la paraula “hores”, com si la bellesa consistís a saber dur bé el teu temps, com un vestit fet a mida.

Una casa als aiguamolls és un disc i també un espai eteri, ple de temps i bellesa, en el qual en Claudi Herreros ha anat fent i desfent els fils de la creació com si fos una Penèlope de la precisió de les cançons ben fetes, sense pressa, acabant amb la paciència dels qui trobem que Súper Gegant ens explica. Una casa als aiguamolls és una llar al racó de cadascú de nosaltres, maleïda, solitària, pantanosa, d’aigua; però una casa. Nou cançons necessàries que reivindiquen el cànon musical dels vuitanta, que es passegen pels entra-i-surts de l’ànima, paisatges infinits de miralls i mar, gemecs de guitarra, ecos ardents i fins i tot xarxes de kraut perquè ningú no caigui mentre tot s’esfondra. La murrieria dels rockstars, el decàleg del perdedor, l’esperança dels qui ja no són adolescents, el dolor dels trencaments, les esperes que desesperen, els talls dels jocs de viure l’amor; tot desfila entre teixits de guitarra.

Amb un to menys elegíac i més pop que l’anterior disc, hi ha cançons construïdes a la bella manera de fer cançons també amb veus serenes de dones entre sintetitzadors i pianos desafinats; un desgavell de passa ferma mentre el baix i la bateria tracen un camí sòlid sens fi, un camí que qui sap on mena. Els Supergegants, en aquesta ocasió acompanyats de la personalitat del Pau Albà a la bateria, i les veus de l’Ota d’Estruç i les dues vocalistes de Rombo es posen un vestit d’algues, pop i llum recordant-nos que a casa tenim grups millors que els de l’Anglaterra.

Música per als qui els agrada la música. De vegades ens recorden als The Pains of Being Pure at Heart, de vegades als The Cure o als Stooges, de vegades fan balades dels cinquanta, tot ben polit i ben brut, mentre en Claudi ens diu que ningú no ens espera a casa, però que s’està fent tard. Abandona els aforismes per deixar caure una torrentada de símbols i veiem com li belluguen les melodies als llavis i com li responen amb nostàlgia els crits túnel enllà del Miquel.

En aquestes cançons el temps no passa, perquè el duen ben endins, i el masteguen i l’han gruat. Cançons tan belles i tan nostres que mai no moriran.

"Camina i Oblida" per Pau Escribano

Pau Escribano

Camina i oblida, el primer disc de Súper Gegant, ha costat 33 anys de fer. Almenys això és el que li agrada dir al Claudi, cantant i guitarrista. És el treball d’una vida. Hores i hores de polir cançons en un local d’assaig. De no estar mai prou convençuts que el que feien era prou bo o prou definitiu com perquè pogués veure la llum. De no escoltar les súpliques insistents d’amics i coneguts perquè decidissin que el món no només havia de tenir el dret a escoltar-los, sinó el privilegi. També us puc dir el que no sé. Perquè jo no en sé de música. I no tinc necessitat de donar-me-les d’entés. Però ho puc provar. “Camina i oblida” sona a My Bloody Valentine, a Yo La Tengo, a Los Planetas i a The Jesus and Mary Chain. Sona a ràbia adolescent madurada. I a crits d’angoixa que s’obren pas entre capes de guitarres, i moments de llum. Perquè hi ha llum entre les ombres. Perquè sense llum no hi ha ombres. I per fi el disc ha vist la llum i ens permet perseguir a tots la seva ombra.