Pepe Sales i Lulu Martorell

Amor etern alt grup de risc és un enamorament fet cançons. A la primera cara, sentim per primer cop l’amor pel rock’n’roll del Pepe Sales: amb Bob Dylan i Lou Reed a les venes i només quatre acords de guitarra ja en té prou per fer campar dèries i fílies. Un imaginari que abasta des de les cuixes del Ronald Koeman als amics moribunds a l’hospital i passa sense problemes dels camells de barri a trenc d’alba a les gambes del Delta o els escorxadors de l’Urgell. Entremig, alegries mallorquines, robatori de testicles i pregàries dolgudes al Cristo de les Farmàcies. Molta teca. Servida crua, directa, en cançons curtes que van al moll de l’os i se t’hi queden. Unes cançons que mai abans s’havien pogut sentir, que no s’havien editat mai i que ara, per fi, arriben al bon port de totes les orelles curioses del què serà.

A la segona cara, sentim —també per primer cop— l’amor de la Lulu pel Pepe: amarada de la intensitat d’una amistat que encara la salva i amb només les vuitanta-vuit tecles d’un piano ja en té prou per sacsejar-nos de cap a peus. Una veu tan propera a l’emoció pura que fa venir esgarrifances, perquè és el cant de debò, el que invoca, el que ve de més endins impossible. El cant de la vida viscuda a fons, del tot compartit, de l’acompanyament al Pepe per totes les alegries i penes possibles. Melodies arrossegades, rebentades de record i necessitat: la passió de no deixar perdre’s res. La Lulu encarna el cançoner del Pepe i s’hi deixa la pell. A pèl: piano i veu, el mínim portat al màxim. A la música en català li faltava una donarra que cantés així, que t’arrenqués el cor a cau d’orella.