Pepe Sales i Lulu Martorell

Pepe Sales i Lulu Martorell

El Martí Sales i la Lulu Martorell formen l’alt grup de risc que evoca amor etern al Pepe Sales.

Coneixíem les cançons del poeta, músic i pintor Pepe Sales gràcies als homenatges dels qui el van estimar: les versions de l’Albert Pla a l’àlbum Cançons d’amor i droga; el recull d’escrits de l’editorial LaBreu Edicions La passió segons Pepe Sales, i el documental Pobres, pobres que els donguin pel cul dirigit per Lulu Martorell. Però mai fins ara s’havien editat, publicat ni sentit.

Coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, des del segell i associació cultural Indian Runners rescatem totes les cançons, inèdites fins ara, de Pepe Sales (Barcelona, 1954-1994) amb la publicació d’un disc que també inclou les emocionants versions a veu i piano que en va fer la Lulu, amiga per sempre i una de les responsables de propagar la seva obra a tort i a dret.

Discs

Amor etern alt grup de risc (2019)

Concerts

Concerts

29 Febrer // Festa La Clota // Casino de Vic // Vic

03 Març // Festival Alcools // Sala Beckett // Barcelona

14 Març // Setmana Poesia St. Feliu // Sala Ibèria // Sant Feliu de Llobregat

16 Desembre // Presentació «Amor etern alt grup de risc» // Casa Argelich // Barcelona

29 Desembre // Llibreria Calders // Barcelona

Amor etern alt grup de risc per Martí Sales

Amor etern alt grup de risc és un enamorament fet cançons. A la primera cara, sentim per primer cop l’amor pel rock’n’roll del Pepe Sales: amb Bob Dylan i Lou Reed a les venes i només quatre acords de guitarra ja en té prou per fer campar dèries i fílies. Un imaginari que abasta des de les cuixes del Ronald Koeman als amics moribunds a l’hospital i passa sense problemes dels camells de barri a trenc d’alba a les gambes del Delta o els escorxadors de l’Urgell. Entremig, alegries mallorquines, robatori de testicles i pregàries dolgudes al Cristo de les Farmàcies. Molta teca. Servida crua, directa, en cançons curtes que van al moll de l’os i se t’hi queden. Unes cançons que mai abans s’havien pogut sentir, que no s’havien editat mai i que ara, per fi, arriben al bon port de totes les orelles curioses del què serà.

A la segona cara, sentim —també per primer cop— l’amor de la Lulu pel Pepe: amarada de la intensitat d’una amistat que encara la salva i amb només les vuitanta-vuit tecles d’un piano ja en té prou per sacsejar-nos de cap a peus. Una veu tan propera a l’emoció pura que fa venir esgarrifances, perquè és el cant de debò, el que invoca, el que ve de més endins impossible. El cant de la vida viscuda a fons, del tot compartit, de l’acompanyament al Pepe per totes les alegries i penes possibles. Melodies arrossegades, rebentades de record i necessitat: la passió de no deixar perdre’s res. La Lulu encarna el cançoner del Pepe i s’hi deixa la pell. A pèl: piano i veu, el mínim portat al màxim. A la música en català li faltava una donarra que cantés així, que t’arrenqués el cor a cau d’orella.