La Sentina
El 2006 l’Albert Girons (aka La Sentina) obre un myspace amb aquest nom per penjar-hi les cançons que componia i gravava. Tres anys després autoedita el primer EP Somatismes (2009). Indian Runners ha publicat els seus dos LP: Falconades (2012) i Llobregat (2016). Som al 2019 i La Sentina torna a treure cançons escrites i gravades per l’Albert amb l’ajuda de músics provinents del jazz més salvatgí. No ha canviat res i alhora ha canviat tot.
A 2013-2015 hi participen:
Albert Girons (veu i guitarra), Dani Comas (guitarres i sintetitzadors), Albert Cirera (saxo), Ramon Prats (bateria), Joan Pons (mescles) i Harris Newman (masterització).
La Sentina per Oriol de Balanzó
La Sentina sempre ha estat el vehicle creatiu de l’Albert Girons. És un conjunt en el qual van pujant i baixant passatgers que ajuden l’Albert a matisar, enriquir i fins i tot frenar els seus impulsos creatius. Entre ells hi ha hagut la constància i saber fer d’en Santi Bonastre i també l’Oriol de Balanzó, en Jaume Girons, en Marc Sospedra, en Dani Comas o en Joan Catalan. I cal sumar- hi una sèrie de satèl·lits orbitants sense els quals La Sentina no s’entendria, com en Joan Pons (El petit de cal Eril) o la família dels estudis Caballo Grande.
En Girons és un cervell que no s’atura. Un home orquestra que toca totes les tecles. Un torrent desbocat que no para de crear. Ho fa amb delicadesa, preocupació i fins i tot certa ràbia i frustració vital. Engrandint petits problemes quotidians o simplificant grans desafiaments de la humanitat. Què té a veure perdre l’autobús amb l’obsolescència programada? Tot. I on es troben? A La Sentina.
En només dos discos llargs i cent projectes als afores del grup, l’Albert Girons ha anat confeccionant un fons d’armari envejable i únic en el panorama català. Ningú sona com ell. La Sentina és de culte. I ho és, evidentment, perquè el seu èxit comercial ha estat limitat. Ser músic a Catalunya és una ruïna, no descobrim res de nou.
La Sentina presenta 2013-2015. Una prova més de la versatilitat, riquesa i inquietud del seu compositor. Per moments hi apareixen aromes de Bill Callahan o de Howie Gelb, però amb distorsió i interferències. Tot conjuntat amb l’alegria de qui es deixa anar però amb un cert pudor. El nivell d’autoconsciència de l’Albert fa que la música brolli a fogonades. Com aquelles Falconades que es descrivien al primer LP homònim publicat el 2012.