La Sentina

La Sentina

La Sentina són l’Albert Girons i l’Ildefonso Alonso. La Sentina ha estat sempre el vehicle creatiu de l’Albert en el qual van pujant i baixant passatgers que l’ajuden a matisar, enriquir i fins i tot frenar els seus impulsos creatius.

El 2006 l’Albert Girons (aka La Sentina) obre un myspace amb aquest nom per penjar-hi les cançons que componia i gravava. Tres anys després autoedita el primer EP Somatismes (2009). Indian Runners ha publicat els seus dos LP: Falconades (2012), Llobregat (2016) 2013-2015 (2019).

Ara La Sentina torna a treure cançons escrites per l’Albert amb l’ajuda un cop més de l’Ildefonso Alonso. Brutalisme és el títol del nou disc, seguint els principis de l’arquitectura brutalista: geometria impactant i elements estructurals a la vista. La il·luminació focal damunt la bateria i la guitarra potencia l’escolta. Els oients reben els textos a fi que puguin endinsar-se en les emocions que desencadena un món incontrolable, i que la música intenta convertir en curosos moviments de tai-txí.

Discs

Científica (2020)

Més discs

2013-2015
(2019)

Llobregat
(2017)

Falconades
(2012)

Concerts La Sentina

Concerts La Sentina

Properament

18 Febrer // Preestrena «2013-2015» // Konvent // Berga

25 Abril // Presentació «2013-2015» // Heliogàbal // Barcelona

15 Juny // Bar Itàlia // Vilanova i la Geltrú

16 Juny // La Font del Balç // Gironella

05 Octubre // Festival A Cel Obert // Convent Carmelites Descalces // Tortosa

07 Novembre // Sala Taro // Barcelona

09 Novembre // Jazz Cava // Vic

La Sentina per Oriol de Balanzó

La Sentina sempre ha estat el vehicle creatiu de l’Albert Girons. És un conjunt en el qual van pujant i baixant passatgers que ajuden l’Albert a matisar, enriquir i fins i tot frenar els seus impulsos creatius. Entre ells hi ha hagut la constància i saber fer d’en Santi Bonastre i també l’Oriol de Balanzó, en Jaume Girons, en Marc Sospedra, en Dani Comas o en Joan Catalan. I cal sumar- hi una sèrie de satèl·lits orbitants sense els quals La Sentina no s’entendria, com en Joan Pons (El petit de cal Eril) o la família dels estudis Caballo Grande.

En Girons és un cervell que no s’atura. Un home orquestra que toca totes les tecles. Un torrent desbocat que no para de crear. Ho fa amb delicadesa, preocupació i fins i tot certa ràbia i frustració vital. Engrandint petits problemes quotidians o simplificant grans desafiaments de la humanitat. Què té a veure perdre l’autobús amb l’obsolescència programada? Tot. I on es troben? A La Sentina.

En només dos discos llargs i cent projectes als afores del grup, l’Albert Girons ha anat confeccionant un fons d’armari envejable i únic en el panorama català. Ningú sona com ell. La Sentina és de culte. I ho és, evidentment, perquè el seu èxit comercial ha estat limitat. Ser músic a Catalunya és una ruïna, no descobrim res de nou.

La Sentina presenta 2013-2015. Una prova més de la versatilitat, riquesa i inquietud del seu compositor. Per moments hi apareixen aromes de Bill Callahan o de Howie Gelb, però amb distorsió i interferències. Tot conjuntat amb l’alegria de qui es deixa anar però amb un cert pudor. El nivell d’autoconsciència de l’Albert fa que la música brolli a fogonades. Com aquelles Falconades que es descrivien al primer LP homònim publicat el 2012.