La Ludwig Band - © Désirée Gómez

La Ludwig Band

L’Andreu, el Gabriel, el Lluc, el Pau, el Quim i el Roger són el segon millor grup d’Espolla

El 2017 La Ludwig Band comencen a tocar les cançons que el Quim Carandell acumulava des de l’adolescència. Des del Cuartelillo d’Espolla, la base operativa del grup i antiga caserna de la guàrdia civil, el grup assaja, evoluciona i perfecciona aquestes cançons.

Sona folk pedant, cançons de pastorets i s’escolten heptasíl·labs que parlen de la vida i rimen assonants. Temes potser quotidians, potser no tant, amb girs inesperats i secrets que es descobreixen amb l’escolta pausada de les cançons.

Discs

Al límit de la tonalitat (2020)

Concerts La Ludwig Band

Concerts La Ludwig Band

31 juliol / Festa La Clota / Adoberies / Vic

12 setembre / Presentació Al límit de la tonalitat / El Pumarejo / L’Hospitalet Ll.

17 octubre / Barcelona

12 desembre / Barcelona

La Ludwig Band per Borja Barbesà

“Com t’ho faràs per parlar d’ells i no de tu?”, em rondava. Perquè… quan expressem que quelcom no només ens agrada, sinó que ens esvera el seny i ens enlaira, ¿en realitat no estem apel·lant a quelcom més nostre que no pas de l’objecte del desig? Ep, i també passa amb el que detestem, potser aquí es veu més clar: ¿què hi té a veure la jupa vermella del passejant amb el fet ben plausible que un individu qualsevol extern, com ara jo, detesti la jupa vermella del passejant? ¿Oi que encaterina a d’altres i no deixa de ser la mateixa jupa vermella del passejant? Almenys així és com jo visc l’afer estrambòtic aquest de les atraccions i els rebutjos arrauxats. Sense necessitat de trobar-ne explicacions que serveixin a tercers i abraçant l’encanteri quan es produeix, celebrant el clic intern.

Però és clar, aquest clic intern potser és incontrolable però no atzarós. Resulta que, crec que sense conèixer-nos, els membres de La Ludwig i jo tenim unes quantes coses en comú. Geogràficament i biogràfica, un peu a Barcelona i l’altre a l’Alt Empordà; pel que fa a estètica musical, atès el que es percep a les seves cançons i el que jo em sé massa bé de mi mateix, una atracció per les maneres de Bob Dylan, aquí concretades en el cantar i el tocar i també en el fabular. Però a aquests nois i a mi ens separa generació i mitja i jo, ara, francament, no els esperava. A aquestes alçades no comptava amb que una colla d’individus una quinzena d’anys més joves travessés avui dia, a consciència o no, per una fase d’adhesió estètica a l’empremta dylaniana passada pel sedàs de la tradició catalana (potser sobretot Riba, però també Sisa, Pi de la Serra i d’altres que vingueren); tampoc, i això segurament és ridícul per part meva, que cultivés un ús de la llengua amb un peu al català literari i l’altre al català de la gatzara, al de la branca de fonoll als llavis, més com un vailet pispa-quintos que no pas com un avi.

La seva irrupció ha estat per a mi talment aquell motiu argumental on el protagonista viu instal·lat en una rutina més o menys agradable i un dia qualsevol rep la visita d’un personatge decisiu del seu passat. Això el sacseja i l’obliga a enfrontar tant records dolços com assumptes pendents, els més severs dels quals són intangibles, poc ventilats al cul d’un pou íntim i fosc. Una temptació, un tràngol, un pessic. I amb tot, la necessitat d’un petit escut d’escepticisme on emparar-se, on fugir d’estudi quan convingui: sí, me’n recordo, me’n recordo… però què voleu de mi?

A qui tot això, o almenys bona part, li formiguegi una mica, li ressoni a la cova més o menys pregona del seu imaginari i de la seva educació sentimental, que pugi a la barca que naufragarem. I a qui no, que no em vingui amb raons, perquè és clar que no n’hi ha. Tanmateix, potser fins i tot es podria donar el cas que ens  trobem allà mateix, que també li facin el pes aquestes cançons, perquè crec que estan prou amarades de poder d’atracció més enllà de biografies particulars. Allò de l’encanteri que deia i del que ni en puc ni en vull treure l’entrellat.