‘Fam’ el segon disc de vàlius per Borja Barbesà - The Indian Runners

'Fam' el segon disc de vàlius per Borja Barbesà

La primera vegada que vaig coincidir amb el Gerard i el Pol em parlaven de la dificultat d’explicar la seva música, qüestionaven si era necessari haver d’afegir quelcom al que deien les seves cançons. Hi estic d’acord, ben sovint no cal. No fem més que escapçar els matisos d’una banda amb paraules i categoritzacions banalitzadores. Tot això deixa tocada de mort la conveniència d’aquesta nota de premsa, però potser cal evocar Baudelaire i reclamar el dret a contradir-se. El poeta parisenc també advocava pel dret a anar-se’n, però exercir-lo seria una manca de cortesia. Així que no em queda més remei que romandre aquí i parlar de Fam, el nou disc de vàlius.

Els coneixedors de la banda sabran que tenen tirada per regles autoimposades com limitar-se a una paraula en els títols. Vàlius ja van demostrar a Escola tenir molt clar com volien que fos vàlius i aquesta revàlida ho confirma. Zero palla, zero filigrana; ells dos sols, bateria, guitarra i veu, i avall que fa baixada. Sense novetats significatives -alabat sigui Déu!-, sense prendre’s més seriosament del que els escau, responent amb un somriure descregut a les floretes que els hem llençat.

Aquest cop s’han estirat més i en comptes de les onze cançons d’Escola que et deixaven amb gana, ara n’entreguen divuit. El disc comença amb una mena de jam aparentment casual que acaba quatllant, com “Silent Kit” de Pavement o, millor encara, “Raised Eyebrows” de The Feelies. Transita per microhimnes marca de la casa com “nostre”, una de les cançons més obertament centrades en els afers de parella que han fet mai, o “ningú”, una petita oda desencantada i adhesiva alhora que fa que t’enxampis a tu mateix corejant semieufòric, com un tòtil, “mai seeerem ninguuuuú”.

Escola estava rematada amb una versió de Raimon, i ara l’homenatge és a The Replacements (“Desintoxicació”). Que no estranyi ningú, és quelcom ben coherent amb la idiosincràcia de la banda. Vàlius es segueix sostenint, d’aquella manera, sobre dues potes: la de l’assimilació natural de la cançó nostrada, i la del pop-rock de guitarres anglosaxones posterior a l’espetec punk. Per això són capaços de suggerir de manera natural pseudobarbaritats com Pere Tàpies esgargamellant-se al capdavant dels Buzzcocks o Jay Reatard capitanejant un esplai fent la Matagalls-Montserrat.

Les previsions es compleixen i no me’n surto gaire de recloure el que és Fam en un grapat de línies, de fet ho he anat defugint una mica: és molt més que tot el que es pugui explicar perquè sobretot es tracta d’una experiència. La seva en escriure i en tocar les cançons, i la nostra, la de cadascú, en entomar-les i incloure-les en la nostra vida. De tan evident que és molt complicat, de tan aparentment solemne que és ben tonto. Però cal dir-ho.

Borja Barbesà. Abril de 2014