Samiter per Kiko Amat - The Indian Runners

'Els tambors són nostres' de Samiter per Kiko Amat

Josep Samitier era un futbolista català de l’any de la polka que lluïa un ris Clark Kent apanyadíssim i acaracolao al front i feia uns bots de cal Déu. L’Home Llagosta, li deien (sé tot això pel meu avi, a qui mai vaig tenir el coratge de confessar que els esports m’importaven un rave). Però oblidin momentàniament al primer Samitier: des de fa uns anys, Samitier és també un grup pop. Són un grup de pop polític català.

Això del pop polític és una llauna d’explicar, perquè sovint els exemples fan pudor, o donen una idea equivocada del que es vol expressar, o les circumstàncies que van permetre la seva aparició són ja tan diferents i llunyanes com per a resultar incongruents. The Clash eren molt soroll (bellíssim soroll, ningú ho nega) i fotos “de combat”, però escassíssimes nous, que diu el refranyer castellà. CRASS, per contra, eren tot nous, sacs i sacs de nous resseques i conceptuals sense una maleïda tornada a la que clavar la dent (en un Mojo recent un dels seus membres es queixava que després de cada xou hi hagués una maleïda hora d’adoctrinament anarquista de fans, en lloc de borratxera col·lectiva). Redskins eren la bomba, però les lletres leninistes de pamflet provoquen avui una certa vergonya. Per a mi, un dels millors grups polítics de pop sempre han estat McCarthy: tenien humor, ironia fina, eren llegits però no pomposos, i totes les seves diatribes estaven contingudes en un esplèndid tancat de contenció popista i melodies memorables.

Samitier es podrien incloure en l’escola d’aquells McCarthy (o Herzfeld), fins i tot els The Orchids del “Defy the law”. El seu nou àlbum, Els tambors són nostres (The Indian Runners, 2014), estableix consignes ancorades en la naturalitat i el discurs del carrer, sense banalitats ni eslògans buits i fràgils com bombolles de sabó. La cosa va de reclamar el poder popular. La cosa va de no acovardir-se més. La cosa va de demanar explicacions, no tan sols per això d’ara (que ja és prou greu) sinó pels excessos totalitaris del passat. Alguns dels quals, per molt que diguin alguns, mai prescriuen.

El so de totes aquestes reclamacions d’espai col·lectiu, llibertats i dignitat és a estones fosc, gris i ventós, com una mala tardor sense pa. Samitier han escollit música dura per temps durs, i en algunes de les seves cançons s’intueixen els acords tan èpics com glacials de Bunnymen i altres liverpulians amb gavardina. Per fortuna, Samitier ocupen els dos costats de la ciutat, també el goig saltador i els teclats mega i els cors feliços dels Teardrop Explodes. Com Billy Bragg, Samitier opinen que l’amor és polític, i es permeten cantar-li sense rubor quan s’escau. En les seves cançons hi ha, a estones, ecos i tambors de sons grans, d’espais vasts, que no acostumem a escoltar massa ja: Big Country, The Sound, fins i tot els U2 himnals de 1982. Però amb la política correcta, i sense les bestieses de Bono. En altres semblen de Glasgow i troten i salten com Orange Juice. En altres més, com “La bena” o “Miracle”, Samitier espolsen l’himne mod power pop de sempre, Jam i Chords, particularment catàrtic i arrauxat, per alçar el puny i elevar les ànimes. “Extramurs” em recorda fortament als Television Personalities del “A sense of belonging”. El seu disc té una barreja de totes aquestes coses, bé sacsejades i amb elocució clara.

Samitier parlen de llibres que tenen el poder de mil déus, d’històries que sonen a cançons costumistes, d’haver perdut la por dels nostres avis. Que ens culpin de tot el que passa i que ens hagin robat les paraules per explicar-ho. La intenció de la banda és reapropiar-se d’aquestes paraules, i tornar-les a posar en els nostres llavis. La seva aparició en l’escena pop catalana és tan celebrable com necessària.

 

Kiko Amat, març del 2014

Social