Els de Vilanova i la Geltrú han tornat a l'estudi per fer el seu disc més pop, més immediat, a la vegada que el més rotund, on les guitarres i els arranjaments de vents hi tenen un pes més específic. Cançons més curtes que de costum, anant al gra, i també atiant el foc amb unes quantes lletres que parlen d'aquest "nou pop català" (amb el que generacionalment han entroncat i on, òbviament, no és or tot el que rellueix), de l'escena folk, de l'estat del benestar, de platges amb far, de l'amor i de la guerra.

Un treball on sobrevolen les referències clàssiques a les que ens tenen acostumats, però a on, per damunt de tot, s'hi respira un aire a Ray Davies i els seus Kinks: retrats irònics de la societat, i de la mateixa indústria musical, amb les millors melodies.

El disc s'ha enregistrat i mesclat al llarg de diferents sessions durant
bona part del 2012 als estudis GDM amb en Pere Serrano (La Bien Querida, Beef, Fred i Son), i ha estat masteritzat per Denis Blackham a Skye Mastering, Escòcia.

Discografia
'Incerta glòria' (2012)
'Les paraules justes' (2010)
'L'obligació de ser algú' (2008)

***

LOST FILLS

Lost Fills són Pep Toni Ferrer i Joan Cabot.
En Pep Toni el coneixíem per Oliva Trencada i en Joan de Forces Elèctriques d’Andorra. Pel que fa a Lost Fills, no en teníem ni idea que existien fins que Gent Normal va programar-los amb vàlius a l’Heliogàbal en una festa que organitzaven conjuntament amb 40putes. La cosa era fer un bolo a Barcelona i després jugar el partit de tornada a Palma de Mallorca.

La nit per Palma va anar molt bé fins que vàlius va acabar el concert i en Pol va decidir que volia un cigaló de Ron Amazonas (el Ron Amazonas és una beguda mallorquina que si la prens en forma de cigaló té uns efectes similars al de les drogues dures). Com que al Jarana Club no en tenien, en Joan i en Pol van agafar el cotxe per anar-ne a buscar. No van tornar. En Guim, que va perdre el control de la nit, va acabar signant un contracte amb els Lost Fills per el seu pròxim discu.

A nosaltres Lost Fills ens havia agradat molt però no ens convencia la idea d’haver fitxat un grup borratxos. Això mai ho fem! Però en Cabot va seguir insistint. Ens va portar a menjar el millor arròs de l’illa: l’arròs pobler al Restaurant La Marina, a Sa Pobla (hi heu d’anar!). Vam sortir rodolant de La Marina i no podíem ni pensar en publicar discus però en Cabot que seguia insistint ens va posar per la vena el disc que acabaven de gravar amb en Pep només pujar al cotxe per tornar a Palma. Sonava molt bé, però cony, quina puta son que teníem!

A mig camí de tornada va parar el cotxe per ensenyar-nos la masia de la seva família i allà va ser on va començar tot. Després d’allò no podíem no lligar-los a nosaltres amb el contracte més filldeputa del món. Quina sobrassada joder! Ostres, QUINA SOBRASSADA! La sobrassada que feia la família d’en Cabot era molt bèstia. Ens en va regalar dos i vam tornar a pujar al cotxe per continuar el camí… i ara sí, AQUELL DISC SONAVA A PURA SOBRASSADA.


***

SAMITIER

Samitier, va publicar el seu primer treball el 2009 sota el nom de Porter-Davanter (un EP amb 5 temes). El disc debut, “Missatges de l’aigua” (Nomada 57/ Discmedi), va arribar l’estiu del 2010 i els va dur a fer una gira de presentació amb més d’una cinquantena de concerts. Destaquen les actuacions a festivals BAM o Faraday, així com diverses aparicions en ràdios i programes de televisió com “Els Matins” de TV3. El seu nou disc, Mirador, ha estat gravat i produït aquest mes de gener als estudis de “Paco Loco”, al Puerto de Santa María (Cádiz).
Paco Loco és un dels grans de l’escena indie estatal, conegut per produïr a artistes com Nacho Vegas, Mishima, Bunbury o Lory Meyers.

Discografia
Porter-Davanter (2009 Autoeditat)
Missatges de l’aigua (2010 Nomada 57/ Discmedi)
Mirador (2012 The Indian Runners)


***

SÚPER GEGANT

Per 'A Viva Veu':

Els Súper Gegant vénen de Reus, tot i que la majoria viuen a Barcelona. Ens agrada citar-ne la procedència perquè en el seu cas sona molt més exòtic. Els moderns de poble sempre seran molt més interessants que els de ciutat, i això els atorga una qualitat extra, sigui quin sigui el seu producte. Hi ha una altra particularitat en els Súper Gegant, i és que entre ells hi ha Miquel Bernis, l’home del temps de l’ARA (i abans d’El món a RAC1), del qual ens declarem fans absoluts abans de conèixer-lo personalment gràcies a la majestuositat per fer-nos arribar diàriament la previsió en un minut (vegeu com corre el cronòmetre).

Val a dir que, al contrari que Lloret Salvatge, de Súper Gegant ja n’havíem rebut referències prèvies. La seva demo estava penjada a la xarxa sota el títol “Demo febrer 2012” i ja havíem tingut l’ocasió d’escoltar-la. Tres cançons de shoegaze pop amb una evident pàtina lo-fi i un reverb al·lucinant que es transformen immediatament en himnes. El cas més clar és el de “L’altre costat”, una cançó que ells defineixen com un “instant de clarividència etílica”. Malgrat que en l’entrevista no es mostrin com una banda especialment simpàtica, us podem assegurar que en directe són una locomotora. Així ens ho van traslladar els de l'Hoteler, que a més van afegir que Súper Gegant són la banda favorita dels Univers.

Per Pau Escribano:

Camina i oblida, el primer disc de Súper Gegant, ha costat 33 anys de fer. Almenys això és el que li agrada dir al Claudi, cantant i guitarrista. És el treball d'una vida. Hores i hores de polir cançons en un local d'assaig. De no estar mai prou convençuts que el que feien era prou bo o prou definitiu com perquè pogués veure la llum. De no escoltar les súpliques insistents d'amics i coneguts perquè decidissin que el món no només havia de tenir el dret a escoltar-los, sinó el privilegi. També us puc dir el que no sé. Perquè jo no en sé de música. I no tinc necessitat de donar-me-les d'entés. Però ho puc provar. “Camina i oblida” sona a My Bloody Valentine, a Yo La Tengo, a Los Planetas i a The Jesus and Mary Chain. Sona a ràbia adolescent madurada. I a crits d'angoixa que s'obren pas entre capes de guitarres, i moments de llum. Perquè hi ha llum entre les ombres. Perquè sense llum no hi ha ombres. I per fi el disc ha vist la llum i ens permet perseguir a tots la seva ombra.


***

VALENTÍ

Deutors de l'herència deixada per artistes com Cocteau Twins, Eyeless in Gaza, Julee Cruise o els banyolins Kitsch, Valentí ens descobreix un terreny molt poc explorat a la música cantada en català.

"Des que vam plegar amb l'Ana és un Koala, amb el Roger Palacín teníem la idea de tornar a fer cançons plegats", explica el músic Adrià González. "Feia temps que em rondava fer alguna cosa molt atmosfèrica i amb caixa de ritmes, però no va ser fins que vaig sentir cantar la Vicky que no va passar de ser una il·lusió a una possibilitat."

Dels talents de cadascú en va sortir l'atmosfera que forma el que avui és Valentí, que es presenta amb deu cançons meteòriques. "El tema astronòmic ha estat tota una coincidència! Tot i que s'ha de reconèixer que les referències als astres i a l'espai són un recurs molt útil i popular per fer cançons." Les lletres estan inspirades en els poemes de Walt Whitman, que González considera "material molt sensible" perquè contenen "un immens amor i comprensió cap a la humanitat".

Amb la inspiració del poeta nord-americà, el grup se sent compromès amb una posició moral i política, "de defensar la dignitat dels vençuts i de tots els que han lluitat i ho segueixen fent per aconseguir un món més just", comenta el músic. "Com sempre ha passat, majoritàriament gent anònima que es troba fora dels focus."" /> Històric de bandes - The Indian Runners

Històric de bandes

LA BRIGADA

El títol del tercer disc de La Brigada, 'Incerta glòria' (The Indian Runners, 2012), remet a la gran novel•la de Joan Sales i, a la seva vegada, a la cita shakespeariana, aquella cèlebre "incerta glòria d'un dia d'abril". En ell s'hi aboca el trànsit de la joventut a la maduresa i el seu paral•lelisme en la (incerta) vida d'un grup de rock, encara més en un país petit com el nostre.

Els de Vilanova i la Geltrú han tornat a l'estudi per fer el seu disc més pop, més immediat, a la vegada que el més rotund, on les guitarres i els arranjaments de vents hi tenen un pes més específic. Cançons més curtes que de costum, anant al gra, i també atiant el foc amb unes quantes lletres que parlen d'aquest "nou pop català" (amb el que generacionalment han entroncat i on, òbviament, no és or tot el que rellueix), de l'escena folk, de l'estat del benestar, de platges amb far, de l'amor i de la guerra.

Un treball on sobrevolen les referències clàssiques a les que ens tenen acostumats, però a on, per damunt de tot, s'hi respira un aire a Ray Davies i els seus Kinks: retrats irònics de la societat, i de la mateixa indústria musical, amb les millors melodies.

El disc s'ha enregistrat i mesclat al llarg de diferents sessions durant
bona part del 2012 als estudis GDM amb en Pere Serrano (La Bien Querida, Beef, Fred i Son), i ha estat masteritzat per Denis Blackham a Skye Mastering, Escòcia.

Discografia
'Incerta glòria' (2012)
'Les paraules justes' (2010)
'L'obligació de ser algú' (2008)

***

LOST FILLS

Lost Fills són Pep Toni Ferrer i Joan Cabot.
En Pep Toni el coneixíem per Oliva Trencada i en Joan de Forces Elèctriques d’Andorra. Pel que fa a Lost Fills, no en teníem ni idea que existien fins que Gent Normal va programar-los amb vàlius a l’Heliogàbal en una festa que organitzaven conjuntament amb 40putes. La cosa era fer un bolo a Barcelona i després jugar el partit de tornada a Palma de Mallorca.

La nit per Palma va anar molt bé fins que vàlius va acabar el concert i en Pol va decidir que volia un cigaló de Ron Amazonas (el Ron Amazonas és una beguda mallorquina que si la prens en forma de cigaló té uns efectes similars al de les drogues dures). Com que al Jarana Club no en tenien, en Joan i en Pol van agafar el cotxe per anar-ne a buscar. No van tornar. En Guim, que va perdre el control de la nit, va acabar signant un contracte amb els Lost Fills per el seu pròxim discu.

A nosaltres Lost Fills ens havia agradat molt però no ens convencia la idea d’haver fitxat un grup borratxos. Això mai ho fem! Però en Cabot va seguir insistint. Ens va portar a menjar el millor arròs de l’illa: l’arròs pobler al Restaurant La Marina, a Sa Pobla (hi heu d’anar!). Vam sortir rodolant de La Marina i no podíem ni pensar en publicar discus però en Cabot que seguia insistint ens va posar per la vena el disc que acabaven de gravar amb en Pep només pujar al cotxe per tornar a Palma. Sonava molt bé, però cony, quina puta son que teníem!

A mig camí de tornada va parar el cotxe per ensenyar-nos la masia de la seva família i allà va ser on va començar tot. Després d’allò no podíem no lligar-los a nosaltres amb el contracte més filldeputa del món. Quina sobrassada joder! Ostres, QUINA SOBRASSADA! La sobrassada que feia la família d’en Cabot era molt bèstia. Ens en va regalar dos i vam tornar a pujar al cotxe per continuar el camí… i ara sí, AQUELL DISC SONAVA A PURA SOBRASSADA.


***

SAMITIER

Samitier, va publicar el seu primer treball el 2009 sota el nom de Porter-Davanter (un EP amb 5 temes). El disc debut, “Missatges de l’aigua” (Nomada 57/ Discmedi), va arribar l’estiu del 2010 i els va dur a fer una gira de presentació amb més d’una cinquantena de concerts. Destaquen les actuacions a festivals BAM o Faraday, així com diverses aparicions en ràdios i programes de televisió com “Els Matins” de TV3. El seu nou disc, Mirador, ha estat gravat i produït aquest mes de gener als estudis de “Paco Loco”, al Puerto de Santa María (Cádiz).
Paco Loco és un dels grans de l’escena indie estatal, conegut per produïr a artistes com Nacho Vegas, Mishima, Bunbury o Lory Meyers.

Discografia
Porter-Davanter (2009 Autoeditat)
Missatges de l’aigua (2010 Nomada 57/ Discmedi)
Mirador (2012 The Indian Runners)


***

SÚPER GEGANT

Per 'A Viva Veu':

Els Súper Gegant vénen de Reus, tot i que la majoria viuen a Barcelona. Ens agrada citar-ne la procedència perquè en el seu cas sona molt més exòtic. Els moderns de poble sempre seran molt més interessants que els de ciutat, i això els atorga una qualitat extra, sigui quin sigui el seu producte. Hi ha una altra particularitat en els Súper Gegant, i és que entre ells hi ha Miquel Bernis, l’home del temps de l’ARA (i abans d’El món a RAC1), del qual ens declarem fans absoluts abans de conèixer-lo personalment gràcies a la majestuositat per fer-nos arribar diàriament la previsió en un minut (vegeu com corre el cronòmetre).

Val a dir que, al contrari que Lloret Salvatge, de Súper Gegant ja n’havíem rebut referències prèvies. La seva demo estava penjada a la xarxa sota el títol “Demo febrer 2012” i ja havíem tingut l’ocasió d’escoltar-la. Tres cançons de shoegaze pop amb una evident pàtina lo-fi i un reverb al·lucinant que es transformen immediatament en himnes. El cas més clar és el de “L’altre costat”, una cançó que ells defineixen com un “instant de clarividència etílica”. Malgrat que en l’entrevista no es mostrin com una banda especialment simpàtica, us podem assegurar que en directe són una locomotora. Així ens ho van traslladar els de l'Hoteler, que a més van afegir que Súper Gegant són la banda favorita dels Univers.

Per Pau Escribano:

Camina i oblida, el primer disc de Súper Gegant, ha costat 33 anys de fer. Almenys això és el que li agrada dir al Claudi, cantant i guitarrista. És el treball d'una vida. Hores i hores de polir cançons en un local d'assaig. De no estar mai prou convençuts que el que feien era prou bo o prou definitiu com perquè pogués veure la llum. De no escoltar les súpliques insistents d'amics i coneguts perquè decidissin que el món no només havia de tenir el dret a escoltar-los, sinó el privilegi. També us puc dir el que no sé. Perquè jo no en sé de música. I no tinc necessitat de donar-me-les d'entés. Però ho puc provar. “Camina i oblida” sona a My Bloody Valentine, a Yo La Tengo, a Los Planetas i a The Jesus and Mary Chain. Sona a ràbia adolescent madurada. I a crits d'angoixa que s'obren pas entre capes de guitarres, i moments de llum. Perquè hi ha llum entre les ombres. Perquè sense llum no hi ha ombres. I per fi el disc ha vist la llum i ens permet perseguir a tots la seva ombra.


***

VALENTÍ

Deutors de l'herència deixada per artistes com Cocteau Twins, Eyeless in Gaza, Julee Cruise o els banyolins Kitsch, Valentí ens descobreix un terreny molt poc explorat a la música cantada en català.

"Des que vam plegar amb l'Ana és un Koala, amb el Roger Palacín teníem la idea de tornar a fer cançons plegats", explica el músic Adrià González. "Feia temps que em rondava fer alguna cosa molt atmosfèrica i amb caixa de ritmes, però no va ser fins que vaig sentir cantar la Vicky que no va passar de ser una il·lusió a una possibilitat."

Dels talents de cadascú en va sortir l'atmosfera que forma el que avui és Valentí, que es presenta amb deu cançons meteòriques. "El tema astronòmic ha estat tota una coincidència! Tot i que s'ha de reconèixer que les referències als astres i a l'espai són un recurs molt útil i popular per fer cançons." Les lletres estan inspirades en els poemes de Walt Whitman, que González considera "material molt sensible" perquè contenen "un immens amor i comprensió cap a la humanitat".

Amb la inspiració del poeta nord-americà, el grup se sent compromès amb una posició moral i política, "de defensar la dignitat dels vençuts i de tots els que han lluitat i ho segueixen fent per aconseguir un món més just", comenta el músic. "Com sempre ha passat, majoritàriament gent anònima que es troba fora dels focus."


Referències

'Incerta Glòria'

Molt bro

Els tambors són nostres

Mirador

Any de meteors

Súper Gegant EP

Camina i oblida