Molt bro

És tan gros el menyspreu que sento per un grup com Lost Fills, que no hauria de vessar ni una gota de suor criticant-los. Al text d'aquesta nota hi hauria d'escriure tan sols “Lost Fills (de puta)” i, si em sentís inspirat i benevolent, afegir-hi quatre dades tècniques. Però com que em paguen per omplir la pàgina, em veig obligat a cantar-los les quaranta.

Lost Fills són un grup mallorquí. I encara que l'illa és, de fot dècades, una colònia d'Alemanya, a aquests dos gamarussos no se'ls ha enganxat res de l'ètica del treball teutona. Sabeu quant dura Molt Bro? Mitja hora de merda. Hi ha solos de Dinosaur Jr més llargs que això. Pensareu: potser és que aquest breu temps és un prodigi musical que han treballat amb llàgrimes i sang. Doncs no. Per norma general, foten la distorsió de guitarra pels núvols i es dediquen a rascar el mateix puto riff de guitarra del principi al final, mentre el cantant somica melodies pop mig extasiat i el bateria apallissa l'instrument obsessivament com si l'hagués après a tocar a les classes de música d'un centre de reclusió per a gent amb problemes mentals.

Escollint les influències musicals tampoc és que s'hi hagin matat gaire. Indie-rock sorollós ianqui de l'escola Pavement, Mission of Burma o Guided by Voices i tira milles, tu. A més, les lletres són inintel·ligibles. Per començar, les canten amb accent mallorquí. Una mania molt arrelada a Mallorca. I quan aconsegueixes entendre alguna cosa, t'adones que s'enfanguen amb referències locals incomprensibles, xistes de fumeta, jocs de paraules infantils amb grups indie i pel·lícules de Hollywood, drogues, borratxeres i ressaques. Encara que la majoria de versos són associacions d'idees sense sentit que reafirmen la sospita que Lost Fills anaven drogats, borratxos i ressacosos quan van composar el disc.

Qui ha accedit a enregistrar aquest despropòsit? Doncs un amic personal seu (sí, tenen amics, a mi també m'ha sorprès). En Michael Mesquida, bateria d'Oliva Trencada, banda a la qual també pertany Pep Toni Ferrer, cantant i guitarrista de Lost Fills. El pobre home havia de polir el merder sònic de Molt Bro però en el procés li han explotat els timpans. Rancuniós amb el rock independent balear, ara es dedica a imitar a Julio Iglesias pels turistes a bars de mala mort d'Alcúdia.
Qui ha accedit a publicar aquesta ferralla? Indian Runners, un segell de morts de gana amb grups com vàlius o Súper Gegant. Els heu escoltat mai? Clar que no. Com a molt han sortit ressenyats a un racó de l'Enderrock. Que és, probablement, molt més del que poden aspirar Lost Fills, el nom dels quals probablement només apareixerà als registres penals.

Hauríeu de perdre temps ressenyant o contractant als dos individus capaços de perpetrar la pluja de pedres de “Pollença Fried Chicken” o la balada de marsianitos lisèrgics de “Sa freqüència Picornell”? Doncs sí. Perquè Joan Cabot, bateria de Lost Fills, també és crític musical. I tu, probablement, també ets un crític i, probablement, també ets un músic frustrat i, probablement, també tens un grup. Així que si no deixes en bon lloc als Lost Fills, en Cabot arrassarà amb les teves aspiracions artístiques de merda.
I el Pep Toni està boig. Es nota en el que diu, en com canta, i en com mira.
Per això ni jo m'he atrevit a escriure “Lost Fills (de puta)” i abandonar el text. Perquè són perillosos. Perquè et poden matar.


Valero Sanmartí, zona VIP del balneari de Caldea, Andorra, temporada d’esquí 2014.


Disponible a

Llançament: 25 de febrer del 2014