Cor de carn

Per fi ha arribat Cor de Carn, el disc que fa justícia amb El pèsol feréstec. Uns quants l’estàvem esperant de fa temps. Potser des que fa anys el Gerard Segura ens va deixar sentir un casette amb unes poques i personalíssimes cançons d’autor que duia per portada un cercle pintat de retolador verd. Des d’aleshores, hi ha hagut de tot i desordenat: amistat, concerts memorables, cançons, maquetes, discos, més cançons, videoclips, entrevistes aleatòries i moments de ‘ai coi, ara sembla que ens fan cas, però no, al final no,’ tot puntuat per una joiosa i idiosincràtica dispersió i manca d’aspiracions que, malgrat era la clau de volta de tot plegat, ens havia evitat gaudir d’un disc tan rodó com Cor de Carn. Però ara ho han trobat.

En realitat, a Cor de Carn, des de la portada (¿un record a aquell primer casette?), resulta evident que tot és com sempre, perquè els referents són els mateixos (Pau Riba, Sisa, Ovidi…) i perquè no hi falta ni gota de l’espontaneïtat, el verb àgil, la visió lírica del món, la concisió i l’humor embadalit: els versos s’hi fan cançó i la cançó hi és feta de versos. Però també com mai, perquè el Gerard s’ha lliurat a la guitarra elèctrica i s’ha acostat al rock, i això li prova, i perquè ara el grup sona compacte, les cançons dialoguen i cavalquen sense parar i la producció, de Cristian Pallejà i Ferran Resines, en subratlla totes les virtuts i no deixa que es desinflin ni un moment.

Si tot funciona tan bé, és en bona part per la banda actual. El Marià Codina i el Vito Spampinato són una secció rítmica perfectament greixada: el percussionista olotí és un músic d’instint que sap descabdellar com ningú ritmes orgànics i oxigenats; l’italià és un baixista mesurat que beu amb classe d’innombrables fonts. En un mateix disc, són capaços de fer pensar en Los Planetas (Secret), Modern Lovers (Oració) i potser en la no wave novaiorquesa (a Escàs voler ¿sentim un baix d’ESG?). La Carlota Serrahima, amb els seus cors d’acompanyament, demostra que és una cantant de sensibilitat exquisida que sap fer de la seva veu un instrument amb què embolcallar cançons. I aquí i allà, la Cèlia Nadal recita dolçament amb el seu deix manacorí, donant a cadascun dels sis poemes que interpreta el to i la cadència que requereix.

Gràcies a ells, a Cor de carn, materials d’origen, intenció i cronologies dispars s’enllacen perfectament. Salvatge Cor (poema de Carles Riba), és una havanera festiva amb trompeta de Cristian Pallejà i casa amb la gran versió de Pepe Sales (Virgo Vamp). La banda fa rock quan Enric Casasses declama Oració amb el seu aire de reverend, i el ritme canvia i passem a Tesi i Tot s’apila: dues noves cançons del Pèsol, l’una, divertiment twee en què canta Carlota, l’altra, lletania de frase curta i afirmació vehement, purament Segura. Segueixen un poema de Villangómez xiuxiuejat, una fusió perfecte de les plomes d’Ausiàs March i Gabriel Ferrater sota el sol caribeny, la sardana virulenta que sosté Gaspar Hauser núm. II (Blai Bonet) i la música misteriosa rere Secret (Jordi Vintró). El disc es tanca amb Voluntat, un altre divertiment que ens remet a temps anteriors del pèsol feréstec, Foguera Joana, apassionada lectura de Maria Mercè Marçal i, de nou, Casasses. En menys de mitja hora, han passat cinc segles de poesia catalana amanits de cançons.

I, com dèiem, potser tot seguirà sent igual. Potser després d’això el Pèsol es tornarà a evaporar durant uns anys en concerts sense continuïtat, seguint aquell ritme dispers d’ara toco en una masia, ara em despenjo amb un recital. Ara bé, estarem més que contents de poder escoltar, quan ens doni la gana, Cor de Carn, un disc en què per fi aquests activistes incansables es fan justícia.

Pol Serrahima Balius.


Disponible a

Informació

Enregistrat: Cavall fort

Mesclat: Ferran Resines i Cristian Pallejà

Masteritzat: Ferran Resines i Cristian Pallejà

Artwork: Marià Codina

Llançament: 23 de desembre del 2014